I learned long ago that reality is a purely personal perception adapted to your abilities and shortcomings.
My opinion of myself, often biased by my disorders, does not matter.
For each person I am something different, what I think of myself is of no value right now because my value as a person depends on others.... Low self-esteem we could say and excessive emotional dependence.
However, within my solitude and then loneliness I have come to love myself for trifles like thinking freely, observing and understanding the light around me and being able to perceive things that are difficult to explain. I like my quirks... too bad they're hard to share without getting dirty looks or thinking you're nuts.
//
Ja fa temps que vaig aprendre que la realitat es una percepció purament personal adaptada a les teves capacitats i defectes.
No importa doncs la meva opinió sobre mi, sovint esbiaixada pels meus trastorns.
Per a cada persona sóc una cosa diferent, el que jo pensi de mi mateix no te cap valor ara mateix perquè el meu valor com a persona depen dels altres... baixa autoestima podriem dir i excesiva dependéncia emocional.
Tot i així, dins la meva solitud i després la soledat m'he arribat a estimar per foteses com el fet de pensar lliurament, observar i entendre la llum del meu voltant i poder percebre coses que son difícls d'explicar. M'agraden les meves rareses... llàstima que siguin difícls de compartir sense que et mirin malament o pensin que estàs guillat.